Mostrando entradas con la etiqueta infancia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta infancia. Mostrar todas las entradas

viernes, 23 de diciembre de 2011

La meva vida

Vaig néixer a Viladecans, a casa dels meus avis. La meva mare em cuidava. Però també havia de fer totes les feines de la casa. Vivíem amb els meus avis i tiets, que eren solters.
El meu avi i els meus tiets anaven al camp tot el dia juntament amb el meu pare, que era el més gran dels germans. La meva àvia anava a vendre. Per tant, a ma mare li tocava fer de criada per a tots ells: rentar, planxar, cuinar, fer la neteja, donar menjar al bestiar, triar las verdures, etc. No li quedava temps per a ella.
Quan jo tenia set anys, vam anar a viure a Barcelona. El meu pare feia de taxista i la mare treballava en una porteria.Vaig tenir el meu germà amb nou anys, i jo el cuidava mentre ma mare treballava.
Just quan va néixer ell, vaig prendre la primera comunió. Tinc un record molt maco d’aquella època. Recordo ser molt simpàtica, dolça i carinyosa.
Jugava amb una nina de drap. Recordo que em van regalar un cotxet i hi vaig posar una nina negreta que em van portar els reis mags. Amb la fireta hi passava hores.
D’adolescent vaig ser molt responsable, treballadora i ordenada, encara que poc puntual als llocs. Les meves aficions eren passejar a la platja, fer exercici, llegir i ballar. Recordo l’adolescència com una etapa de la meva vida molt bonica, encara que els meus pares em limitaven bastant.
Vaig trobar feina als catorze anys i la vaig tenir fins que em vaig casar. En aquell moment la vaig deixar, ja que fins aleshores vivia a Barcelona i vaig anar a L’Hospitalet.
Al mateix temps que treballava, estudiava i feia cursets. Malgrat que tenia xicot, no em deixaven anar a molts llocs, com ara: revetlles al vespre, a la platja, etc. Recordo que, quan anava a la discoteca, em feien venir abans de les nou del vespre. Sobretot el meu pare, li carregava la responsabilitat a la meva mare i jo, per tal de no disgustar-la, feia el que em deien i ho passava molt malament. La meva il·lusió era anar al ball.
He estat molt vergonyosa, tímida i sensible.
Em vaig casar amb vint-i-sis anys i vaig tenir el meu fill deu anys després, ja que vaig perdre’n tres, de sis mesos de gestació els dos primers i l’últim de tres.
Vaig treballar deu anys de comercial en temes de salut de la dona. Vaig anar a diversos seminaris com ara a: Salamanca, La Rioja, Santander, Extremadura, Córdoba, Sevilla, Granada, etc. També vaig viatjar bastant, perquè ens feien regals a la feina per motivar-nos. Així és com vaig anar a Londres, Roma, Budapest, Praga, Tunis, Lanzarote i també vaig fer un creuer pel Mediterrani.
Fa tres anys, el millor que m’ha pogut passar és que vaig trobar feina en els plans d’ocupació d’atenció al client. Va ser com un somni. A prop de casa, horari de tarda, un ambient de treball magnífic, companyerisme, bon tracte personal, etc. Em va pujar la meva autoestima.
Actualment m’han operat dels dos malucs per una artrosi molt severa i encara m’estic recuperant. Afegit a això, tinc fibromiàlgia, dolor crònic. És molt trist que sigui una malaltia no prou reconeguda per la medicina actual.
Estic passant per uns moments difícils, ja que estem aturats a casa degut a la crisi.

Calamot

viernes, 16 de diciembre de 2011

Recuerdos de mi infancia

Ahora que ya tengo tantos años y buceo en los recuerdos de mi vida, veo que los más bonitos que tengo son de mi infancia.
Antes de los seis años son pocos y difusos. A partir de esa edad, que fue cuando nació el más pequeño de mis tres hermanos, me acuerdo de muchas cosas.
De mi pueblo, en Extremadura, donde nací recuerdo que los inviernos eran muy fríos. Mi padre era el primero que se levantaba y, antes de irse a trabajar al campo, hacía la candela de leña, en el suelo, encima de la piedra de molino que había. A su alrededor todo eran baldosas pintadas con pintura roja, y allí no se podía hacer porque se hubiera quemado la cerámica. Hacía las migas en una sartén muy grande. Cuando estaban listas, mi madre y todos los pequeños nos sentábamos en sillas bajas alrededor del fuego y allí comíamos.
Lo que más me gustaba era la temporada de las matanzas. Recuerdo como los hombres, después de matar el guarro (allí se le decía ese nombre), lo chamuscaban con retamas encendidas y lo partían en trozos: unos para hacer morcillas, otros para hacer chorizos, y los huesos y el tocino se ponían en unas cajas muy grandes de madera con mucha sal y se conservaban todo el año, para ir poniéndolos al cocido u otra comida. A mi casa, las vecinas venían para ayudar. Traían a sus hijos. Nosotros también íbamos cuando mataban las vecinas. Todos nos lo pasábamos muy bien.
Otra cosa que me gustaba mucho era cuando la uva empezaba a madurar a últimos de agosto. Iba con mis padres y hermanos a la viña, y ver tantos racimos en las parras era precioso. Para finales de septiembre, recuerdo que iba buscando los racimos que el sol había dorado, las uvas pasas. Eran deliciosas, una cosa exquisita.
Fui a la escuela, a las Nacionales del Cuartel. Así era como llamaban a nuestro colegio, porque había sido el cuartel de la Guardia Civil. Después de la guerra, construyeron otro y aquél lo arreglaron para dar clases. Tenía dos pisos: en el de arriba estábamos las niñas y en el de abajo, los niños. Cuando íbamos al patio, lo mismo: los niños separados de las niñas. La primera maestra que tuve era doña Juana, gordísima y con mucho genio. Después tuve a doña Concha, muy buena, nos enseñaba muy bien. Nos sentábamos en pupitres de madera, con dos asientos y un tintero lleno de tinta, donde se mojaba la pluma. Según lo que supieras, te sentabas más adelante o más atrás. Yo siempre me senté en segunda fila con mi amiga. Doña Concha me enseñó que, para hacer la Primera Comunión, era obligatorio ir a misa todos los domingos. Era lo primero que preguntaba los lunes. Si no habías ido, mandaba recado a nuestros padres.
Entonces no comprendía por qué. Cuando salíamos de clase y cantábamos Cara al sol por todo el pasillo hasta llegar a la calle, salía un maestro de su clase y nos decía: “Callaros, que hacéis mucho ruido”.
Allí estuve hasta los 14 años, que era obligatorio. Después mi madre me puso en un taller para aprender a coser. A mí eso no me gustaba. Me hubiera gustado más seguir estudiando.

Rita